Fa una jornades es va viure un cas singular en un partit de Segon FFCV, el debut d'un juvenil amb el primer equip. Així va ser, Carlos Fuster , encara en edat juvenil va debutar amb el primer equip de l'At. Moncadenc un assoliment important per a un jove del poble.
Si bé, en el cas de Carlos és excepcional ja que ho fa després de 12 temporada al club del seu poble, 12 temporades des que amb prou feines 5 anys es va inscriure per jugar a futbol a l'At. Moncadense, totes la seva infància i joventut pertanyent al mateix club, el club de la seva vida.
És difícil avui dia aconseguir aquesta fita, en la societat actual en què no és un valor en alça defensar i apreciar el propi, és més fàcil de vegades apreciar el de fora; en tot, la família, el futbol, en època de vacances mitjançant una competició de futbol internacional i experiències multiculturals de la més alta qualitat, l' idioma, molta vegades es tendeix a infravalorar el propi.
Una alegria molt gran per a Carlos, que somiava amb debutar amb el primer equip des que va passar a la categoria Juvenil. Per a ell romandre tota la seva vida esportiva a l'At. Moncadense no sembla que sigui una cosa extraodinari “és el club on m'he criat, em sento molt mimat, molt volgut“, simplement “amo al club, és el club de la meva vida”
Segons ens conta Carlos moltes són les causes per les quals els seus companys han anat deixant el club ” uns han canviat d'esport, d'altres s'han deixat el futbol, d'altres han canviat de club a una altra categoria“
“No és gaire habitual en el futbol base actual” així ho descriu Paco Mari, director deportiu de l' At. Moncadense, és difícil avui dia realitzar tot un cicle complet en un club.
Intentem aprofundir amb Paco Marí sobre perquè no existeixen més casos com el de Carlos Fuster.
S'ha perdut el sentiment de pertàcia?
Sí jo crec que que fa anys aquest sentiment era molt més comú en molts llocs. Jo recordo les meves etapes de jugador en categories regionals en què els derbis eren molt habituals, però ara els derbis és més de cara a la galeria que realment el sentiment que es té.
Dona igual l'escola o el club que vagis, la quantitat d'infants que hi ha del mateix poble, del mateix barri, són mínims. Van canviant de club molt fàcil i els derbis perden aquesta connotació, aquesta rivalitat que ha de ser sana.
Has d'allunyar-te molt de la capital, a pobles bastant allunyats perquè els nois siguin en la gran majoria d'allà. És una pena perquè aquesta pertinença no ha de ser només a nivell geogràfic, sinó també a nivell de valors i d' una manera de procedir dels clubs.
Quines són les causes que no existeixi aquest sentiment de pertinença?
Hi ha molta oferta, es generen massa expectatives en aquestes etapes de formació que no tenen res a veure amb la realitat, i això afecta les famílies i els xavals que en edats molt primerenques ja tenen accés a molta informació i fa que aquest sentiment de pertinença cap al club del seu barri o del seu poble no estigui tan arrelat.
Vivim en una època en què importa l'immediat, i l'immediat és portar els millors nois de qualsevol lloc, aprofitar el moment i ja està.
Qui són els causants d'aquesta situació els clubs, els pares o els nens?
Il percentatge és molt repartit, com a pares hem de saber que és el millor per als nostres fills en cada moment. Al final són les expectatives que es generen, vivim una època en què les xarxes socials, mitjans de comunicació, són participis de la gran oferta del futbol formatiu. Tots són part d'una voràgine que és difícil de controlar, molta informació falsa que arriba a pares i a nois que canvien de club, buscant una recompensa molt immediata i que costa poc esforç.
Com es fomenta des de l'At. Moncadenc aquest sentiment de pertinença?
Per a nosaltres com a poble pot ser més senzill, si que és veritat que s'ha treballat tant amb les famílies, com amb els nois, i Carlos és el primer exemple, però en aquestes pròximes generacions venen molts nois que venen acumulant molts anys.
Estan sent anys en què el club ha anat creixent en quantitat i qualitat, per les categories que hem anat aconseguint, i tant els nois com les famílies estan sent molt importants en aquest creixement del club i així s'ho estem valorant i compartint.
Nosaltres sí que és veritat que en aquest sentit estem molt contents, l'altre dia una persona gran del poble em comentava que li va fer molta il·lusió veure nens amb la samarreta del club en un parc que hi ha a la zona del centre de Moncada, el Parc de la Mediterrània, li feia molta il·lusió perquè era un home gran que sentia amb molta il·lusió el que és el Moncadense, això per a nosaltres és motiu d'orgull.
