Hola a tots, sóc el pare d'un nen de 11 anys apassionat pel futbol i que juga en lligues federades des dels quatre anys a Castelló. En aquestes dates d'incertesa i por a causa de la situació actual de l'COVID-19, m'agradaria compartir amb vosaltres el dia a dia i les dificultats que estem trobant tant els nens com els seus pares per uns gaudir d'el futbol jugant i altres animant des de la grada (ara prohibit a Castelló).
Per el meu fill, el que els seus pares li donin suport i vegin gaudir del seu dia a dia i aprenentatge de la seva passió per l'esport és molt important, ja que compartim amb ell alegries i decepcions. Compartim hores a casa parlant de el futbol, jugadors, entrenaments, amics, èxits, superació, etc., etc..
Tot anava de la millor manera i era un orgull per a tota la família el que ell estigués descobrint i avançant en la seva vida ... .Ell per la seva banda es sentia acompanyat i feliç de mostrar-se a si mateix però alhora poder mostrar a la seva família que l'esport era una cosa de tots dos i que la vivíem tots junts ... era un altre nexe d'unió, un de tants a la nostra família.
El virus ens va sorprendre a tots, ens va obligar al març a dir-nos adéu, d'aturar tota activitat esportives o escolar, així com la vida tal com la coneixíem i confinar-... ..que us explicaré més ... ens vam quedar sols i reclosos ... .lloramos..
Un bon dia això va canviar, el meu fill ja podia entrenar amb els seus amics i jugar partits de nou, des d'aquest moment va tornar a somriure com abans i a tornar a tenir somnis que s'havien aturat. Estava preparat de nou per gaudir amb el futbol i per esforçar-, també estava preparat perquè la seva família tornés a gaudir amb ell ,a compartir moments i experiències ,a reír..a aixecar-se aviat un dissabte o diumenge perquè en família gaudíssim tots plegats del dia, del seu esport i passió.
Aquesta felicitat no seria total ,molt aviat alguna cosa canvi, alguna cosa que a dia d'avui ni el meu fill entén ni nosaltres els seus pares tampoc. Quina va ser la sorpresa quan ens van comunicar que els pares i familiars ja no podíem assistir a veure'ls, ni entrenar ni jugar, no vam entendre res, ens van dir que fos, que ja no érem els benvinguts i que el nostre lloc en el millor dels casos era en una cafeteria o bar (els bars en els camps són minúsculs ..), una tanca, monticle o darrere d'una paret perimetral de diversos metres d'altura ... ja no més veuríem als nostres fills practicar la seva passió. Ens van dir que en aquests nous espais si anàvem a complir amb les normes que ens imposaven però que no sabríem fer-ho en unes espaioses grades de ciment dins de les instal·lacions. Van pensar per mi i a mi això ja m'enfado, doncs ja som grandets per complir les normes independentment de el lloc on estigui…
Aquesta és la situació actual de centenars de nens i milers de pares a dia d'avui a la ciutat de Castelló. El meu fill aviat em pregunto si ja no venia als entrenaments o partits, si ens havia deixat d'interessar l'esport i fins i tot si havia fet alguna cosa malament, em preguntava on havia estat o si hi havia vist aquesta jugada o passi, la celebració o alegria, la tristesa, guanyar ,perdre, caure, aixecar-se..
La nostra resposta va ser que sí ,que estàvem, però que no podíem veure'ls jugar ni entrenar, que estàvem al bar lluny sense poder veure res o fins i tot fora de les instal·lacions en un bar de poble esperant que acabessin, la veritat és que ja no podíem veure'ls, compartir, aquest nexe es va trencar, ja no era el mateix.
La seva resposta va ser que hi havia molt lloc i que les grades estaven buides, que no li expliqués milongues doncs el mateix veia la immensitat d'un camp buit, literalment vacío..y que no entenia res. Ell seguiria gaudint però almenys no de la mateixa manera, nostra no presència seguia sense entendre-després de donar-li encara més explicacions. Van arribar preguntes mes directes o curtes.. Qui mana això papa? Doncs els ajuntaments o patronats li dèiem..
I : ¿Per què en el camp on juguem la setmana passada si que podies entrar? Doncs per que l'ajuntament d'aquest poble o ciutat sí que ha deixat entrar públic en les seves instal·lacions amb mesures i control. però el pare. ¿Si és futbol igual com és que es pot però a el mateix temps no es pot? doncs fill, de nou depèn de l'ajuntament i de la importància que li dóna a aquest problema i als seus conciutadans,,
Les preguntes i dubtes no paraven, les respostes cada vegada es van tornar més il · lògiques i sense sentit, més curtes.
Va arribar el moment de reflexionar al costat de pares fora de les instal·lacions o en tanques i tornar a preguntar-nos el per què d'aquestes mesures preses a Castelló perquè l'ajuntament no oferia mitjans a aquests clubs per salvar aquesta situació perquè s'havien passat la patata calenta entre els dos i per que no treballaven en la mateixa direcció en la de la nova normalitat.
La realitat de futbol base a Castelló i diria a Espanya és que els clubs que utilitzen aquestes instal·lacions municipals o de patronat arriben justos a cobrir les necessitats que ells mateixos generen, és a dir, tenir els suficients entrenadors titulats o declarats legalment en la seva activitat entrenar i ensenyar a centenars de nens sobre el terreny. Ja en tenen prou amb això, com per assumir el que l'ajuntament els demana, que siguin ells mateixos qui organitzessin aquestes mesures. Aquesta petició és poc conèixer el futbol base a Castelló, com per entendre ràpid que els clubs sols ni tenen els mitjans suficients a dia d'avui per a això i tampoc se'ls espera tenir-los ,en un any marcat per l'covid on les economies i el personal s'ha ajustat al que mínim necessari, on molts nens i famílies estiren a l'màxim les quotes, on els nous jugadors no han arribat com s'esperava a aquests clubs tant grans com menys grandes..Ningún club excepte potser en menys mesura els anomenats grans poden assumir despeses extra i on de nou són els clubs petits o modestos els que més pateixen.
senyora alcaldessa, Ajuntament de Castelló, regidor d'Esports, si us plau: ¿No podrien ajudar o donar un cop de mà per solucionar aquest problema de centenars i centenars de pares, els quals estem patint sense entendre?
Podrien donar solució i admetre que és millor a tots els nivells estar repartits en grades enormes en comptes de bars i terrasses (amuntegats) en el millor dels casos , a l'exterior en tanques o fora en el pitjor. És possible proposar una altra cosa a l'respecte i que crec que som molts pares i famílies que pensem d'aquesta manera.
És possible que el nostre ajuntament doni suport l'esport i teixit social?
Quin és el problema? ¿Mitjans econòmics? ¿Em vol vostè dir que Castelló no té aquest múscul a l'ésser el referent a la província i que a l'ésser el mes gran equival a més mitjans comparats amb altres ajuntaments?
Moltes preguntes sense resposta, molts dubtes i un sentiment que ningú pensa en nosaltres o que això no és un problema, que no som molts. Comptant les instal·lacions publiques a Castelló i comptant els nens que van a l'Chencho, Sindical, Gaeta, gran Via, estem parlant de centenars, milers i el doble de pares.
Per favor ,espero que recapacitin i ens deixin estar presents. Sóc només un pare que espera respostes i que li pot prometre que si ens deixen assistir compliré les normes que vostès proposin
Article de Paco Rubio. Pare d'un nen federat.
