Sergio Farrè Robador
Arriba el cap de setmana, i amb ell la il·lusió d'un nou partit de futbol per a molts nens, aquesta oportunitat de comprovar que el que s'ha treballat durant la setmana en els entrenaments ha valgut la pena, ia més, aquesta oportunitat que els pares gaudeixin dels progressos esportius dels seus fills, d'acompanyar-los en l'alegria de la victòria o en la tristesa de la derrota, perquè a la fi són nens, i si ho són quan es critica el model competitiu, també ho són per a necessitar la presència dels seus pares en les vivències positives i negatives que aporta aquest meravellós esport.
És la segona jornada de lliga i en aquesta ocasió ens toca desplaçar-nos a la capital de la província, a 60 quilòmetres de casa sabent que els acompanyants, que no som públic, som acompanyants necessaris sense els quals la majoria de jugadors no podrien assistir als partits, som tutors legals que s'han de fer càrrec d'aquests nens si es fan mal en un esport que no hem d'oblidar que és de contacte i que comporta cert risc físic, però bé, ho acceptem perquè els nostres fills volen jugar el partit, i perquè d'una manera o una altra solem buscar-nos la vida per veure-ho, perquè ells també volen que els vegem.
Arribem a la capital, després de gairebé una hora de viatge, a aquesta gran ciutat que pretén ser exemple, i que quan la Generalitat permetia entrar als camps, van prohibir l'entrada als seus, tot i que encara es podia entrar a les cafeteries dels mateixos, i que ara que la Generalitat ha prohibit l'entrada als camps, han anat un pas més enllà i han obligat a tancar també les cafeteries.
Doncs arribem a la «Ciutat Esportiva Chencho»I acompanyo el meu fill a la porta, on esperava la resta del seu equip amb els seus entrenadors i on hi havia dos senyors bé uniformats d'una empresa de seguretat privada que tenien molt clar a qui havien de deixar entrar i a qui no, i també tenien molt clar que no havien de deixar acostar-se a cap acompanyant a les tanques de l'interior de l'recinte, les de fora «no són cosa nostra» deien.
Ara bé, de protocols sanitaris no sabien res, ja que a ningú, repeteixo, a ningú dels que van entrar se'ls va prendre la temperatura, a ningú se li va obligar a desinfectar-se les mans ni a cap altra acció preventiva de contagis.
I allà ens vam trobar, una hora abans que comenci el partit dels nostres fills perduts en un lloc lluny de tot arreu, sense poder veure'ls i sense si més no poder anar a el bany si teníem necessitat ja que ni tan sols d'això s'han preocupat.
M'agradaria saber perquè puc anar a Castelló a el cinema, a el centre comercial, a dinar a qualsevol restaurant (sempre que no estigui dins d'un recinte esportiu, clar), o a veure qualsevol espectacle cultural que l'ajuntament organitzi sense cap problema, però que si faig un trajecte de 60km d'anada i altres tants de tornada, no només no puc veure el meu fill jugar a futbol si no que ni tan sols puc anar a el bany si tinc ganes sense haver d'agafar el cotxe i ficar-me dins de la gran ciutat.
Se m'encongeix el cor veient a aquest avi que fa l'esforç de portar al seu nét a el partit perquè els seus pares no poden i ha d'esperar-al carrer de plantada durant més de 2 hores sense ni tan sols poder seure, a aquest pare que es porta l'escala de casa i es passa els 35 des de 40 minuts amb els peus en un requadre de 20x20 cm i que a sobre es considera afortunat.
Senyors dirigents d'l'ajuntament de Castelló, de la Generalitat o d'on sigui, al futbol base no hi ha públic, hi ha acompanyants que són pares, mares o avis, que no només volen veure els seus fills per diversió, volen veure els seus fills perquè pateixen si no els tenen a la vista, que han d'estar disponibles per si han de portar-los a urgències si es fan mal, i que volen gaudir dels seus èxits i les seves decepcions, perquè els que juguen no són professionals.
Només són nens, en molts casos de 6 des de 7 anys, que se'ns omple la boca quan critiquem als que criden al futbol base perquè no són professionals i ara els hem de deixar sols com si ho fossin.
Que la salut no es redueix únicament i exclusivament a no contagiar-se de Covid-19, cosa d'altra banda molt poc probable en un espai obert de gran extensió com un camp de futbol, que la salut també és poder seure quan es té certa edat, o posar-se sota una ombra a segons quines hores, o poder anar a al bany quan un ho necessita, i que potser es quedin molt tranquils a l'saber que dins de les seves instal·lacions esportives no hi haurà contagis, però que tinguin en compte que en les aglomeracions de les tanques exteriors si pot haver-los, i encara que això no sigui «responsabilitat» seva, si que és una conseqüència directa d'una decisió seva.
